Milton Glaser - I Love New York

Corrien els anys 70 i Nova York era, com a ciutat, el caos. Tothom recordarà aquelles pel·lícules de l'estil Taxi Driver o d'altres on aquella ciutat es podia resumir com a delinqüència, crims, prostitució, misèria... un lloc desfet del tot. El turisme queia sense parar i la confiança dels ciutadans en la seva pròpia ciutat s'enfonsava fins a llindars autodestructius. És per això que el departament de comerç de l'Estat de Nova York decidí engegar una campanya dirigida a canviar la imatge exterior i interior de la ciutat. Van contractar l'empresa Wells Rich Greene a més de l'il·lustrador i dissenyador Milton Glaser per a que treballessin en aquest projecte. Al final la idea de Glaser va ser un senzill logotip clar i pregnant.
__________________________________________

Corrían los años 70 y Nueva York era, como ciudad, el caos. Todos recordarán aquellas películas del estilo Taxi Driver o de otros donde esa ciudad se podía resumir como delincuencia, crímenes, prostitución, miseria ... un lugar deshecho del todo. El turismo caía sin cesar y la confianza de los ciudadanos en su propia ciudad se hundía hasta umbrales autodestructivos. Es por ello que el departamento de comercio del Estado de Nueva York decidió poner en marcha una campaña dirigida a cambiar la imagen exterior e interior de la ciudad. Contrataron la empresa Wells Rich Greene además del ilustrador y diseñador Milton Glaser para que trabajaran en este proyecto. Al final la idea de Glaser fue un sencillo logotipo claro y pregnante.

Aquella campanya havia de durar uns dos mesos però, sense voler-ho, s'ha erigit ja com un mite i lligat per sempre amb la imatge de la Gran Poma. El missatge és clar: M'agrada Nova York", sense més. Una ciutat complexa amb uns problemes molt greus requereix una solució senzilla i aquesta és recuperar la confiança i donar una imatge molt diferent a la que es tenia fins aleshores. Aconseguit això (que no és fàcil) la resta ve sol. Aquesta mateixa idea la va agafar l'ajuntament de Barcelona al veure que ningú no creia en les seves possibilitats de poder organitzar uns Jocs Olímpics, creant la campanya "Barcelona més que mai". Val a dir que va ser tot un èxit i que va fer créixer una confiança la qual no havia existit mai.
________________________________________


Aquella campaña debía durar unos dos meses pero, sin quererlo, se ha erigido ya como un mito y atado para siempre con la imagen de la Gran Manzana. El mensaje es claro: Me gusta Nueva York ", sin más. Una ciudad compleja con unos problemas muy graves requiere una solución sencilla y esa es recuperar la confianza y dar una imagen muy diferente a la que se tenía hasta entonces. Conseguido esto (que no es fácil) el resto viene solo. Esta misma idea la tomó el ayuntamiento de Barcelona al ver que nadie creía en sus posibilidades de poder organizar unos Juegos Olímpicos, creando la campaña "Barcelona más que nunca". Cabe decir que fue todo un éxito y que hizo crecer una confianza la que no había existido nunca.

Fotoperiodisme esportiu: escollir el moment.

La meva intenció era fer un post parlant del fotògraf Jordi Cotrina però, com passa sovint, m'he topat amb una pàgiona que m'ha fet canviar d'idea. He entrat al bloc del fotògraf Paco Elvira i he trobat una dissertació sobre el moment de tirar una foto. N'he agafat dues que, parlant del mateix, poden dir dues coses ben diferents.
_____________________________________

Mi intención era hacer un post hablando del fotógrafo Jordi Cotrina pero, como ocurre a menudo, me he topado con una página que me ha hecho cambiar de idea. He entrado en el blog del fotógrafo Paco Elvira y he encontrado una disertación sobre el momento de echar una foto. He cogido dos que, hablando de lo mismo, pueden decir dos cosas bien diferentes..

 

 

Aquesta és de Jordi Cotrina. Curiosament aquest fotògraf és dels que intenta copsar altres punts de vista d'un partit diferents del que és el gol. En aquest cas, tenim el gol d'Iniesta a Stanford Bridge. Més que el gol en si mateix, l'important d'aquí és el reflectir el dramatisme d'aquell moment de tensió. Tots es queden mirant aquella pilota essent conscients que aquella centèssima de segon és possible que el futur de la seva carrera professional depengui d'aquell insignificant moment. Es podria llegir dins de la ment de tots i cadascun dels personatges que hi apareixen. Està clar que no estem parlant d'un gol qualsevol. Antigament, abans de que ens els repetissin una i una altra vegada, la foto que apareixia als diaris era la del gol. Ara poc importa per que ja l'has vist des de tots els angles possibles i aquella imatge congelada no aporta res. Ha de buscar alguna cosa més i aquesta la té. 

______________________________________

Esta es de Jordi Cotrina. Curiosamente este fotógrafo es de los que intenta captar otros puntos de vista de un partido diferentes de lo que es el gol. En este caso, tenemos el gol de Iniesta en Stanford Bridge. Más que el gol en sí mismo, lo importante aquí es el reflejar el dramatismo de aquel momento de tensión. Todos se quedan mirando aquella pelota siendo conscientes de que esa centésima de segundo es posible que el futuro de su carrera profesional dependa de aquel insignificante momento. Se podría leer dentro de la mente de todos y cada uno de los personajes que aparecen. Está claro que no estamos hablando de un gol cualquiera. Antiguamente, antes de que nos los repitieran una y otra vez, la foto que aparecía en los periódicos era la del gol. Ahora poco importa por que ya lo has visto desde todos los ángulos posibles y aquella imagen congelada no aporta nada. Debe buscar algo más y esta la tiene.

 

 

Aquesta és la immediatament posterior. És de César Rangel, de La Vanguardia, i reflecteix la explosió que segueix al gol. Si l'anterior copsava la tensió del moment abans, aquesta resumeix tota la histèria col·lectiva que es va desfermar des d'aquell moment. Aquñi el debat seria: quina de les dues fotografies posarieu a la primera pàgina del diari? O dit d'una altra manera, quina és la imatge que, veient la portada, t'explica més el que va succeir? I si no, quina és la que requereix menys literatura per a explicar la crònica del partit? Sense que serveixi de precedent, m'agradaria que es posessin comentaris al respecte ja que és un debat interessant.

_______________________________________

Esta es la inmediatamente posterior. Es de César Rangel, de La Vanguardia, y refleja la explosión que sigue al gol. Si el anterior captaba la tensión del momento antes, esta resume toda la histeria colectiva que se desató desde ese momento. Aquí el debate sería: ¿cuál de las dos fotografías pondríamos a la primera página del diario? O dicho de otro modo, cuál es la imagen que, viendo la portada, te cuenta más lo que sucedió? Y si no, cuál es la que requiere menos literatura para explicar la crónica del partido? Sin que sirva de precedente, me gustaría que se pusieran comentarios al respecto ya que es un debate interesante.

Experiments fotogràfics a la fira del porc i la cervesa de Manlleu

Mortadelo y Filemón & The Twin Towers

Una imatge val més que mil paraules. Aquesta és, però, de 1993 però força premonitòria.
___________________________________


Una imagen vale más que mil palabras. Esta es, sin embargo, de 1993 pero bastante premonitoria.

Arrest de col·laboracionista a Dessau - Henry Cartier-Bresson (1908-2004)

És difícil decidir quina és la millor fotografia de Cartier-Bresson. És possible poder endevinar les més conegudes però no la millor; és una qüestió de gustos. Si hi ha una que m'ha impresionat des de fa molts anys és la de l'arrest de la col·laboradora amb els Nazis a Dessau (1945).
___________________________________________


Es difícil decidir cuál es la mejor fotografía de Cartier-Bresson. Es posible poder adivinar las más conocidas pero no la mejor, es una cuestión de gustos. Si hay una que me ha impresionado desde hace muchos años es la del arresto de la colaboradora con los Nazis en Dessau (1945).

Totes les mancances (si és que es pot dir mancances) que pogués tenir en la tècnica ho supleix amb escreix en expressivitat. Molts teòrics han intentat separar, ja des de Leonardo Da Vinci, les obres entre "les que expliquen una cosa" i les que "fan partícep l'espectador de la visió de l'autor". Cartier-Bresson explica des dels seus ulls una història, tal i com ha succeït i tal com i l'està vivint ell. Una dona que havia col·laborat amb els nazis ha estat arrestada, suposadamet. pels partisans de la resistència alemanya, ja que es veu un membre d'aquests entre la gent. Les cares ho expressen tot: el funcionari  repentinat i inexpressiu, la vigilant amb una indisimulada felicitat de poder entregar la "presa", la col·laboracionista abatuda i, pot semblar, avergonyida. Entre el públic, gent normal, partisans i un noi amb el "pijama de ratlles" encara posat... i cap, malgrat el que un espodria pensar, amb mirada d'odi, més aviat de curiositat per veure el que li pot passar a la dona.
_________________________________________

Todas las carencias (si es que se puede decir carencias) que pudiera tener en la técnica lo suple con creces en expresividad. Muchos teóricos han intentado separar, ya desde Leonardo Da Vinci, las obras entre "las que explican algo" y que "hacen partícipe al espectador de la visión del autor". Cartier-Bresson cuenta desde sus ojos una historia, tal y como ha sucedido y tal como y lo está viviendo él. Una mujer que había colaborado con los nazis ha sido arrestada, supuestamente. por los partisanos de la resistencia alemana, ya que se ve un miembro de éstos entre la gente. Las caras lo expresan todo: el funcionario repeinado y inexpresivo, la vigilante con una indisimulada felicidad de poder entregar la "presa", la colaboracionista abatida y, puede parecer, avergonzada. Entre el público, gente normal, partisanos y un chico con el "pijama de rayas" aún puesto ... y ninguno de ellos, a pesar de lo que uno podría pensar, con mirada de odio, más bien de curiosidad por ver lo que le puede pasar a la mujer

Las "Santas" de Zurbarán: el primer catàleg de moda

Sovint s'ha debatut sobre els models que duïen les Santes pintades per Zurbarán, massa actuals i poc adients el que s'estava mostrant. Algú ha parlat de si són retrats de dones de la classe alta... a veure, primer de tot ens hem de situar en el que era el barroc: va ser una fugida endavant promoguda per l'esgésia catòlica amb la urgent necessitat de contrarrestar, mitjançant la propaganda, la pujada del protestantisme a Europa. Com venia essent tradició, la temàtica principal era la religiosa. Al barroc, però, hi havia la necessitat de que el poble s'identifiqués amb aquelles obres prenent escenes de la quotidianeitat però sempre amb un transfons de temàtica religiosa. El pare de Zurbarán - i ara podem tornar al que volia explicar - era comerciant. Un dels gèneres amb els què comerciava era el tèxtil la qual cosa ha fet pensar a alguns historiadors que aquests models de les santes no era més que un mostrari del gènere amb el qual treballava el seu pare i que ho havia de disfressar de temàtica religiosa ja que, d'una altra manera, li hagués sigut impossible de mostrar. No sé si es veritat però és una opció gens descartable i que "humanitza" la professió de pintor d'aquella època que, no ho oblidem, estaven força subjectes als interessos i encàrrecs de l'església, la reialesa i l'aristocràcia.
_______________________________________

A menudo se ha debatido sobre los modelos que llevaban las Santas pintadas por Zurbarán, demasiado actuales y poco adecuados a lo que se estaba mostrando. Alguien ha hablado de si son retratos de mujeres de la clase alta ... a ver, ante todo nos debemos situar en lo que era el barroco: fue una huida hacia delante promovida por la iglesia católica con la urgente necesidad de contrarrestar, mediante la propaganda, la subida del protestantismo en Europa. Como venía siendo tradición, la temática principal era la religiosa. El barroco, sin embargo, había la necesidad de que el pueblo se identificara con aquellas obras tomando escenas de la cotidianeidad pero siempre con un trasfondo de temática religiosa. El padre de Zurbarán - y ahora podemos volver a lo que quería contar - era comerciante. Uno de los géneros con los que comerciaba era el textil lo que ha hecho pensar a algunos historiadores que estos modelos de las santas no era más que un muestrario del género con el que trabajaba su padre y que lo tenía que disfrazarse de temática religiosa ya que, de otro modo, le hubiera sido imposible de mostrar. No sé si es verdad pero es una opción nada descartable y que "humaniza" la profesión de pintor de aquella época que, no lo olvidemos, estaban bastante sujetos a los intereses y encargos de la iglesia, la realeza y la aristocracia.

Llanto por el genocidio de Srebrenica (Alfons Rodríguez) - Premi Conde Godó de Fotoperiodisme

Tornem amb les fotos impactants sorgides de desgràcies humanes. Sembla que les tragèdies personals siguin l'única via per a aconseguir algun premi. Segons el jurat "ha sabido plasmar en esta fotografía la tragedia de uno de los acontecimientos más oscuros del siglo XXI, el genocidio de miles de musulmanes a manos del ejército serbio: la imagen consigue captar, de forma excepcional, el dolor de una familia al recibir los restos de su hijo rescatados de una fosa común". A mi que em perdonin la meva insensibilitat, però no aconsegueixo de veure-ho per cap banda: no reconec aquestes fustes com a fèretres, més aviat abans de llegir-ho em semblaven bancs d'una església; A part de la dona gran ajupida, de la qual no endevino l'expresió de la cara, les demés semblen força relaxades i un xic encuriosides. Pel tipus d'il·luminació del darrera, que crea com una aura cel·lestial, indueix a primer cop d'ull a pensar que sembla una representació teatral... ho sento, digueu-me insensible però no estic gens d'acord amb els criteris del jurat.
_______________________________________

Volvemos con las fotos impactantes surgidas de desgracias humanas. Parece que las tragedias personales sean la única vía para conseguir algún premio. Según el jurado "ha Sabido plasmar en esta fotografía la tragedia de uno de los acontecimientos más oscuros del siglo XXI, el genocidio de miles de musulmanas a manos del Ejército serbio: la imagen Consigue captar, de forma excepcional, el dolor de una familia en Recibir los restos de apoyo hijo rescatados de una fosa común ". A mí que me perdonen mi insensibilidad, pero no consigo verlo por ninguna parte: no reconozco esas maderas como féretros, más bien antes de leerlo me parecían bancos de una iglesia; Aparte de la anciana agachada , de la que no adivino la expresión de la cara, las demás parecen bastante relajadas y un poco curiosas. Por el tipo de iluminación trasera, que crea como un aura celestial, induce a primera vista a pensar que parece una representación teatral ... lo siento, decidme insensible pero no estoy nada de acuerdo con los criterios del jurado.

Richard Hamilton (1922-2011)

Ahir va morir l'artista britànic Richard Hamilton. Per als que necessiten etiquetar les coses per a poder explicar tendències artístiques, es pot dir que és el pare del Pop Art (en cap cas Warhol ni Lichtenstein) i per als que els cal un punt concret de la història per a poder explicar el començament d'una tendència artística sense tenir en compte tot el que hi ha al darrera, es pot dir que el quadre "Just what is it that makes today's homes so different, so appealing?" (1956) és el que inicia aquest moviment.
_______________________________________

Ayer murió el artista británico Richard Hamilton. Para los que necesitan etiquetar las cosas para poder explicar tendencias artísticas, se puede decir que es el padre del Pop Art (en ningún caso Warhol ni Lichtenstein) y para los que necesitan un punto concreto de la historia para poder explicar el comienzo de una tendencia artística sin tener en cuenta todo lo que hay detrás, se puede decir que el cuadro "Just what is it that makes today's homes so different, so appealing?" (1956) es el que inicia este movimiento.

Les característiques esencials que el fan englobar dins d'aquest moviment del Pop Art, és el concepte d'inserir diverses icones de la societat de consum de l'època. El que no estic d'acord es quan, de forma general, es comenta que tots els elements són els típics béns de consum americans. Igual és la tendència comercial del moment (un moment molt llarg, penso) però el que els crítics / historiadors obliden és que el que du a la mà l'home no és pas un producte americà, precisament (deixeu-me posar patriòtic de tant en tant). De fet, moltes de les consideracions posteriors de Hamilton, estan en la línia de Warhol i companyia.
Seria injust, però, englobar exclusivament a Hamilton dins de l'etiqueta del Pop Art. Als seus origens i, de fet, en obres posteriors a la ja comentada, es pot extreure de moltes de les seves obres la idea d'una evolució, diguem-ne simplificada, del cubisme, del futurisme i d'altres moviments del començament del segle XX.
_________________________________________


Las características esenciales que lo hacen englobar dentro de este movimiento del Pop Art, es el concepto de insertar varios iconos de la sociedad de consumo de la época. Lo que no estoy de acuerdo es cuando, de forma general, se comenta que todos los elementos son los típicos bienes de consumo americanos. Igual es la tendencia comercial del momento (un momento muy largo, pienso) pero lo que los críticos / historiadores olvidan es que lo que lleva a la mano del hombre no es un producto americano, precisamente (dejadme poner patriótico de vez en cuando). De hecho, muchas de las consideraciones posteriores de Hamilton, están en la línea de Warhol y compañía.
Sería injusto, sin embargo, englobar exclusivamente a Hamilton dentro de la etiqueta del Pop Art. E sus orígenes y, de hecho, en obras posteriores a la ya comentada, se puede extraer de muchas de sus obras la idea de una evolución, digamos simplificada, del cubismo, del futurismo y de otros movimientos del comienzo del siglo XX.

En aquesta obra anomenada "Glorious Techniculture" (datada entre els anys 1961 i 1964) sense arribar a ser cubista s'entreveu una clara influència picassiana. També s'hi veu una referència al futurisme a l'incloure elements relacionats amb la tecnologia més actual.
______________________________________


En esta obra llamada "Glorious Techniculture" (datada entre los años 1961 y 1964) sin llegar a ser cubista vislumbra una clara influencia picassiana. También se ve una referencia al futurismo al incluir elementos relacionados con la tecnología más actual.

Algunes fotos fetes amb el mòbil