El cartell electoral d'Artur Mas (la propaganda Vs les xarxes socials)

Molt s'ha parlat sobre aquest cartell, tant que no ha fet falta que l'analitzéssim aquí. Només voldria fer una apreciació personal en referència a l'ús de la propaganda seguint cànons clàssics en el nou món de les xarxes socials.
___________________________________________

Mucho se ha hablado sobre este cartel, tanto que no ha hecho falta que lo analizáramos aquí. Sólo quisiera hacer una apreciación personal en referencia al uso de la propaganda siguiendo cánones clásicos en el nuevo mundo de las redes sociales.

 

En algún moment havia comentat la gran aportació de Leni Riefenstahl i Joseph Goebbels a la propaganda política (sense haver d'entrar en discussions d'idearis polítics). Per a atreure cegament el màxim de gent a la teva causa cal despertar els instints més primaris, excitació de tots els sentits mitjançant símbols, cerimònies i frases lapidàries d'aquelles que queden en la memòria durant molt de temps. Tot això com a enaltiment del mascle alfa de la tribu; demostració de força, habilitats i comunicació per tal de convencer els demés de que ell és qui pot garantir la perpetuació de l'espécie amb membres més sans, forts i habils. Aprofita un moment històric de forta mobilització social per a mostrar-se com a guia que ens durà a la terra promesa... eufòria, crits, PAROXISME
És una equació que acostuma a tenir grans resultats si no fos per les xarxes socials.
___________________________________________


En algún momento había comentado la gran aportación de Leni Riefenstahl y Joseph Goebbels en la propaganda política (sin tener que entrar en discusiones de idearios políticos). Para atraer ciegamente el máximo de gente a tu causa es necesario despertar los instintos más primarios, excitación de todos los sentidos mediante símbolos, ceremonias y frases lapidarias de aquellas que quedan en la memoria durante mucho tiempo. Todo ello como enaltecimiento del macho alfa de la tribu; demostración de fuerza, habilidades y comunicación para convencer a los demás de que él es quien puede garantizar la perpetuación de la especie con miembros más sanos, fuertes y hábiles. Aprovecha un momento histórico de fuerte movilización social para mostrarse como guía que nos llevará a la tierra prometida ... euforia, gritos, PAROXISMO
Es una ecuación que suele tener grandes resultados si no fuera por las redes sociales.

 
Fins que algú va fer una reducció a l'absurd del paper que estava desenvolupant Artur Mas i el va comparar amb el Moisés de Charlton Heston. Tota aquesta màgia, tot aquest clímax i tota aquesta situació de paroxisme es trenca al moment. Com l'hipnotitzador que et fa sortir de cop del somni profun aterres al món real i veus com de ridícul por arribar a semblar aquest polític el qual seguies cegament fa uns minuts. En el món anterior, immediatament anterior, a les xarxes socials ens haguéssim quedat només amb el missatge original, deixant la posada en ridícul dins de l'àmbit de les xerrameques de bar. I Artur Mas potser hagués tingut un resultat històric (o no, qui sap?). La conclusió és que no es poden menystenir les xarxes socials ja que et poden tirar a terra tot un treball fet a consciència, treball el qual s'ha creat partint de la presumpció de la poca inteligència general... i el món ha canviat i molt.
________________________________________

Hasta que alguien hizo una reducción al absurdo del papel que estaba desarrollando Artur Mas y lo comparó con el Moisés de Charlton Heston. Toda esta magia, todo este clímax y toda esta situación de paroxismo se rompe al momento. Como el hipnotizador que te hace salir de golpe del sueño profunda aterrizas en el mundo real y ves como de ridículo puede llegar a parecer este político que seguías ciegamente hace unos minutos. En el mundo anterior, inmediatamente anterior a las redes sociales nos hubiéramos quedado sólo con el mensaje original, dejando la puesta en ridículo dentro del ámbito de las habladurías de bar. Y Artur Mas quizás hubiera tenido un resultado histórico (o no, quién sabe?). La conclusión es que no se pueden menospreciar las redes sociales ya que pueden derribar todo un trabajo hecho a conciencia, trabajo que se ha creado partiendo de la presunción de la poca inteligencia general ... y el mundo ha cambiado y mucho.

Retrat de Winston Churchill (1941) per Yousuf Karsh - La imatge al servei de la política

En comentaris anteriors he esmentat molts cops el fet de que, quan es fa un retrat, cal entrar dins de la psicologia del subjecte. En el cas dels polítics, ja entrem dins del que és la propaganda. Pot ser un dels polítics més expressius del segle XX va ser Winston Churchill. Personatge estricte i seriós, intel·ligent com cap altre polític, deliberadament impertinent i actor de la seva imatge. En resum, una presa fàcil per als retratistes però...
________________________________________

En comentarios anteriores he mencionado muchas veces el hecho de que, cuando se hace un retrato, hay que entrar dentro de la psicología del sujeto. En el caso de los políticos, ya entramos dentro de lo que es la propaganda. Puede ser uno de los políticos más expresivos del siglo XX fue Winston Churchill. Personaje estricto y serio, inteligente como ningún otro político, deliberadamente impertinente y actor de su imagen. En resumen, una presa fácil para los retratistas pero ...

L'any 1941 el polític britànic va visitar la Cambra dels Comuns d'Otawa, lloc on es va citar amb el retratista canadenc Yousuf Karsh. Aquest va entrar a l'estudi i es va trobar a Churchill còmodament assegut a la cadira fumant-se un dels seus cigars amb una expressió de satisfacció que trencava amb la imatge que podria tenir tothom i que seria difícil de fer entrar a l'ideari popular. El fotògraf no podia admetre aquesta postura ja que seria un retrat carent del mínim caràcter del qual volia fer-ne palès. Igual aquest era el Churchill real però no el que el poble coneixia i volia veure. Sense tallar-se un pèl, Karsh s'hi va acostar i li arrencà el cigar de la mà. Churchill es va aixecar de la cadira amb un evident mal humor disposat a recuperar el seu cigar quan Karsh li va fer la foto. Pot ser que sigui la imatge més adequada a la idea que té el món de com debia ser Winston Churchill.
________________________________________



En 1941 el político británico visitó la Cámara de los Comunes de Ottawa, lugar donde se citó con el retratista canadiense Yousuf Karsh. Este entró en el estudio y se encontró a Churchill cómodamente sentado en la silla fumándose uno de sus cigarros con una expresión de satisfacción que rompía con la imagen que podrían tener todos y que sería difícil de hacer entrar al ideario popular. El fotógrafo no podía admitir esta postura ya que sería un retrato carente del mínimo carácter del cual quería hacer patente. Igual este era el Churchill real pero no lo que el pueblo conocía y quería ver. Sin cortarse un pelo, Karsh se acercó y le arrancó el cigarro de la mano. Churchill se levantó de la silla con un evidente mal humor dispuesto a recuperar su cigarro cuando Karsh le hizo la foto. Puede que sea la imagen más adecuada a la idea que tiene el mundo de cómo debía ser Winston Churchill.

Migrant Mother 1936 - Dorothea Lange (1895-1965) - La imatge al servei de la política

La vida professional de la fotoperiodista americana Dorothea Lange es resumeix en una frase seva: "La càmera és l'instrument que ensenya la gent a veure sense la càmera". És tota una declaració d'intencions i que capta perfectament el que ha de ser el fotoperiodisme modern. Lange va ser famosa pel seu extens reportatge de les repercussions de la gran depressió de 1929 als camps dels Estats Units. Fotografies força expressives i impactants en aquell moment. Recurs aquest, el qual a força de ser repetit durant anys i anys ha acabat perdent el seu sentit. S'ha de dir que aquest reportatge va ser força criticat per Susan Sontag al seu llibre "On the photography" per l'exageració del seu missatge.
_____________________________________________


La vida profesional de la fotoperiodista americana Dorothea Lange se resume en una frase suya: "La cámara es el instrumento que enseña a la gente a ver sin la cámara". Es toda una declaración de intenciones y que capta perfectamente lo que debe ser el fotoperiodismo moderno. Lange fue famosa por su extenso reportaje de las repercusiones de la gran depresión de 1929 en los campos de Estados Unidos. Fotografías fuerza expresivas e impactantes en aquel momento. Recurso éste, que a fuerza de ser repetido durante años y años ha acabado perdiendo su sentido. Hay que decir que este reportaje fue bastante criticado por Susan Sontag en su libro "On the photography" por la exageración de su mensaje.

Aquesta fotografia és una de les moltes d'aquella série. Pot ser és la més coneguda. Mostra una dona que estan a punt de fer-la fora dels camps on treballava degut a la gran depressió. És força expressiva ja que mostra l'abatiment dels fills mentre ella intenta mirar el futur, agafant forces d'on no en té per a no mostrar-se dèbil. No pot caure ara. És un missatge per a tots els americans que es troben en la seva situació. El recurs era bo, però com ja he dit abans, l'abús l'ha fet inútil.
________________________________________


Esta fotografía es una de las muchas de aquella serie. Puede ser la más conocida. Muestra una mujer que están a punto de hacerla fuera de los campos donde trabajaba debido a la gran depresión. Es muy expresiva ya que muestra el abatimiento de los hijos mientras ella intenta mirar el futuro, tomando fuerzas de donde no tiene para no mostrarse débil. No puede caer ahora. Es un mensaje para todos los americanos que se encuentran en su situación. El recurso era bueno, pero como ya he dicho antes, el abuso lo ha hecho inútil.

La primavera de València - La imatge al servei de la política

Aquesta fotografia de Juan Navarro publicada a les pàgines de llibertat.cat mostra sense haver d'explicar més del necessari com van anar les càrregues policials. Hem vist moltes imatges, fotografies i comentaris al respecte, però aquesta reflexa clarament qui és l'agressor i qui és l'enemic, perdó, l'agredit. Veient-la, podem imaginar-nos les escenes precedents així que, aquesta imatge val per dos.
_______________________________________

Esta fotografía de Juan Navarro publicada en las páginas de llibertat.cat muestra sin tener que explicar más de lo necesario como fueron las cargas policiales. Hemos visto muchas imágenes, fotografías y comentarios al respecto, pero esta refleja claramente quién es el agresor y quién es el enemigo, perdón, el agredido. Viéndola, podemos imaginarnos las escenas precedentes así que, esta imagen vale por dos.

"Altres" cartells de guerra: Careless 1942 - La imatge al servei de la política

Tothom a la seva vida ha vist molts cartells de propaganda en temps de guerra. Molts animant a entrar a files, d'altres encoratjant la població a refer-se i a treballar per al país, d'altres fent augmentar l'odi per l'enemic... però n'hi ha d'altres que no els tenim en compte i són tant o més importants que els esmentats anteriorment:
__________________________________________

Todo el mundo en su vida ha visto muchos carteles de propaganda en tiempos de guerra. Muchos animando a entrar en filas, otros alentando a la población a rehacerse y a trabajar para el país, otros haciendo aumentar el odio por el enemigo ... pero hay otros que no los tenemos en cuenta y son tanto o más importantes que los mencionados anteriormente:

Sembla ser que els Nazis van desplegar tot un exèrcit de dones explosives al més pur estil Matahari disposades a extreure qualsevol mena d'informació a tot ésser innocent disposat a passar la nit de la seva vida a canvi d'una conversa en teoria banal. Una de les màximes preocupacions dels governs era evitar que la gent se n'anés de la llengua amb la facilitat que ho feien. Diu: "estigues callat que ella no és tan tonta". Està clar que massa gent queia en la trampa.
_______________________________________

Parece ser que los Nazis desplegaron todo un ejército de mujeres explosivas al más puro estilo Matahari dispuestas a extraer cualquier tipo de información a todo ser inocente dispuesto a pasar la noche de su vida a cambio de una conversación en teoría banal. Una de las máximas preocupaciones de los gobiernos era evitar que la gente se fuera de la lengua con la facilidad que lo hacían. Dice: "estate callado que ella no es tan tonta". Está claro que demasiada gente caía en la trampa.

Tornem amb la matança d'Srebrenica - World Press Photo 2011

Acabo de trobar la foto que va guanyar el tercer premi al World Photopress de 2011. Pel que sembla relata el mateix escenari de la foto d'Alfons Rodríguez que va guanyar el Premi Godó de fotoperiodisme al 2011. En aquella ocasió vaig criticar força aquella imatge però aquesta d'Ivo Saglietti crec que descriu millor el que succeeix.
__________________________________________

Acabo de encontrar la foto que ganó el tercer premio en el World Photopress de 2011. Al parecer relata el mismo escenario de la foto de Alfonso Rodríguez que ganó el Premio Godó de fotoperiodismo en 2011. En aquella ocasión critiqué con dureza aquella imagen pero esta de Ivo Saglietti creo que describe mejor lo que sucede.

 A diferència de l'altra imatge, aquí s'identifiquen clarament els taüts. El missatge d'aquesta foto és que cada caixa d'aquestes porta darrera un gran drama personal. Pot ser, sense les dones, aquesta imatge només ens duria a pensar en la fredor dels números, un munt de caixes, un munt de morts, però així és la guerra. D'aquesta manera estem personalitzant la desgràcia. I el que és més important, no es recrea amb la misèria humana tal i com fan d'altres fotògrafs.
_________________________________________

A diferencia de la otra imagen, aquí se identifican claramente los ataúdes. El mensaje de esta foto es que cada caja de estas lleva detrás de un gran drama personal. Puede ser que, sin las mujeres, esta imagen sólo nos llevaría a pensar en la frialdad de los números, un montón de cajas, un montón de muertos, pero así es la guerra. De esta manera estamos personalizando la desgracia. Y lo que es más importante, no se recrea con la miseria humana tal y como hacen otros fotógrafos.

 Per a la segona imatge hi posaré el comentari que vaig penjar al seu dia:

"Tornem amb les fotos impactants sorgides de desgràcies humanes. Sembla que les tragèdies personals siguin l'única via per a aconseguir algun premi. Segons el jurat "ha sabido plasmar en esta fotografía la tragedia de uno de los acontecimientos más oscuros del siglo XXI, el genocidio de miles de musulmanes a manos del ejército serbio: la imagen consigue captar, de forma excepcional, el dolor de una familia al recibir los restos de su hijo rescatados de una fosa común". A mi que em perdonin la meva insensibilitat, però no aconsegueixo de veure-ho per cap banda: no reconec aquestes fustes com a fèretres, més aviat abans de llegir-ho em semblaven bancs d'una església; A part de la dona gran ajupida, de la qual no endevino l'expresió de la cara, les demés semblen força relaxades i un xic encuriosides. Pel tipus d'il·luminació del darrera, que crea com una aura cel·lestial, indueix a primer cop d'ull a pensar que sembla una representació teatral... ho sento, digueu-me insensible però no estic gens d'acord amb els criteris del jurat."
_______________________________________

Para la segunda imagen pondré el comentario que colgué en su día:

Volvemos con las fotos impactantes surgidas de desgracias humanas. Parece que las tragedias personales sean la única vía para conseguir algún premio. Según el jurado "ha Sabido plasmar en esta fotografía la tragedia de uno de los acontecimientos más oscuros del siglo XXI, el genocidio de miles de musulmanas a manos del Ejército serbio: la imagen Consigue captar, de forma excepcional, el dolor de una familia en Recibir los restos de apoyo hijo rescatados de una fosa común ". A mí que me perdonen mi insensibilidad, pero no consigo verlo por ninguna parte: no reconozco esas maderas como féretros, más bien antes de leerlo me parecían bancos de una iglesia; Aparte de la anciana agachada , de la que no adivino la expresión de la cara, las demás parecen bastante relajadas y un poco curiosas. Por el tipo de iluminación trasera, que crea como un aura celestial, induce a primera vista a pensar que parece una representación teatral ... lo siento, decidme insensible pero no estoy nada de acuerdo con los criterios del jurado.

La crisi de Grècia - La imatge al servei de la política

Avui remenant per les pàgines de El País hi surt un article sobre l'escriptor grec Petros Márkaris. Bé, és un novel·lista de llibres de temàtica policial i intriga. Reconec que no el coneixia i tampoc ara em desviuré per llegir-lo. La qüestió és la foto de la coberta del seu darrer llibre, traduït al castellà amb el títol de "con el agua al cuello".
__________________________________________

Hoy removiendo por las páginas de El País aparece un artículo sobre el escritor griego Petros Márkaris. Bueno, es un novelista de libros de temática policial e intriga. Reconozco que no lo conocía y tampoco ahora me desviviré por leerlo. La cuestión es la foto de la cubierta de su último libro, traducido al castellano con el título de "con el agua al cuello".

Independentment de l'argument, l'assassinat d'un exdirector de banc, la fotografia l'he trobada inmillorable per a definir l'estat en què ens trobem. Una mà negra, suposadament la d'un lladre que, sigilosament, intenta apropiar-se d'un porquet guardiola, la grandaria del qual ens fa deduir que els estalvis del seu propietari són ben minsos. Però és igual, a aquesta mà negra no li importa gens, robar als pobres és més fàcil i productiu que fer-ho als rics. Trobo que és una imatge força pregnant i que et resumeix la situació amb un sol cop d'ull sense que t'hagin d'explicar gaires teories macroeconòmiques.
________________________________________

Independientemente del argumento, el asesinato de un ex director de banco, la fotografía la he encontrado inmejorable para definir el estado en que nos encontramos. Una mano negra, supuestamente la de un ladrón que, sigilosamente, intenta apropiarse de un cerdito hucha, el tamaño del que nos hace deducir que los ahorros de su propietario son muy escasos. Pero es igual, a esta mano negra no le importa nada, robar a los pobres es más fácil y productivo que hacerlo a los ricos. Creo que es una imagen bastante pregnante y que te resume la situación con un solo vistazo sin que te hayan de explicar muchas teorías macroeconómicas.

Anàlisi d'un cartell electoral: Duran i Lleida (CiU)

Reconec que el primer cop que el vaig veure em va fer molta por. Suposo que la seva intenció és que veguem els dos polítics mirant al futur, un futur on l'únic decorat és Catalunya. Les expressions són serenes i tranquil·les i que no duen mala intenció però... em va fer por. Jo tenia entès que David Madí ja no estava com a cap de campanya però el seu successor ha anat més lluny del que hauria arribat Madí malgrat se l'hagués comparat en més d'una ocasió amb Goebbels. Ho sento, però el disseny m'ha recordat immediatament a d'altres d'unes altres èpoques on la simbologia anava cap a un altre camí (o no, qui sap?). Sigui quina sigui la intenció, no em done massa bon rotllo.
_________________________________________

Reconozco que la primera vez que lo vi me hizo mucho miedo. Supongo que su intención es que veamos los dos políticos mirando al futuro, un futuro donde el único decorado es Cataluña. Las expresiones son serenas y tranquilas y que no llevan mala intención pero ... me dio miedo. Yo tenía entendido que David Madí ya no estaba como jefe de campaña pero su sucesor ha ido más lejos de lo que habría llegado Madí pesar se le hubiera comparado en más de una ocasión con Goebbels. Lo siento, pero el diseño me ha recordado inmediatamente a otros de otras épocas donde la simbología iba hacia otro camino (o no, quién sabe?). Sea cual sea la intención, no me dé demasiado buen rollo.

Anàlisi d'un cartell electoral: Ricard Gomà (ICV) - La imatge al servei de la política

Fa uns dies al sortir de casa pel matí em vaig trobar tot el carrer ple de banderoles amb la foto d'un senyor que no coneixia de res. Vaig mirar el seu nom (beneïdes ulleres) i vaig veure que es deia Ricard Gomà, candidat a alcalde de Barcelona per Iniciativa per Catalunya - Els Verds. Malgrat mirar sovint els noticiaris i haver seguit algun ple de l'ajuntament per BTV el senyor aquest no em sonava de res. Suposo que per al 90% de l'imperi barceloní tampoc. Mira, vaig pensar, pot ser una bona excusa per a analitzar un retrat electoral sense estar influit per pre-campanyes anteriors. Parteixo de la base de que, jugant-se tants diners, el cartell està fet a consciència pels millors profesionals de sector i, és clar, no pretendré saber més que ells; només explicaré el que em transmeten els petits detalls.
_____________________________________________

Hace unos días al salir de casa por la mañana me encontré toda la calle llena de banderolas con la foto de un señor que no conocía de nada. Miré su nombre (benditas gafas) y vi que se llamaba Ricard Gomà, candidato a alcalde de Barcelona por Iniciativa per Catalunya - Els Verds. A pesar de ver a menudo los noticiarios y haber seguido algún pleno del ayuntamiento por BTV el señor este no me sonaba de nada. Supongo que para el 90% del imperio barcelonés tampoco. Mira, pensé, puede ser una buena excusa para analizar un retrato electoral sin estar influido por pre-campañas anteriores. Parto de la base de que, jugándose tanto dinero, el cartel está hecho a conciencia por los mejores profesionales de sector y, por supuesto, no pretenderé saber más que ellos, sólo explicaré lo que me transmiten los pequeños detalles.

Ja de bon començament el senyor em sembla un professor d'institut soso i avorrit. Un somriure forçat torçant una mica la boca cap a la nostra dreta denota incomoditat davant la sessió fotogràfica. Segur que és molt tímid (la meva filla diu que pot ser el pare de Sandro Rosell) Les ulleres també cauen cap a un costat la qual cosa fa que et fixis més amb els ulls i t'adonis que la mirada va perduda. Intenta disimular, sense èxit, la petita melena que li penja pel derrera i que li fa semblar més "progre". Sobre la manera de vestir, pot semblar que l'han obligat a posar-se l'americana, encara que he estat mirant fotos seves anteriors i ja és aquesta manera de vestir la que fa servir més sovint (quan l'ocasió ho requereix sembla sortit d'una comuna hippie). El plec de la camisa al darrer botó em fa pensar que s'acaba de treure la corbata per a estar més còmode (no crec que n'hagi dut mai) així qui el vulgui veure ben vestit se'l pot imaginar i qui no, doncs no. El fons no contribueix massa a treure la imatge de personatge gris que transmet amb la cara. Definitivament, el que em transmet aquest cartell és el d'una persona que no té cap ganes de complicar-se la vida en aquest pollastre però que l'han persuadit ja que ningú no volia cremar-se amb històries condemnades al fracàs.
______________________________________________


Ya desde el principio el señor me parece un profesor de instituto soso y aburrido. Una sonrisa forzada torciendo un poco la boca hacia nuestra derecha denota incomodidad ante la sesión fotográfica. Seguro, que es muy tímido (mi hija dice que puede ser el padre de Sandro Rosell) Las gafas también caen hacia un lado lo que hace que te fijes más con los ojos y te des cuenta que la mirada perdida. Intenta disimular, sin éxito, la pequeña melena que le cuelga por detrás y que le hace parecer más "progre". Sobre el modo de vestir, puede parecer que le han obligado a ponerse la americana, aunque he estado mirando fotos suyas anteriores y ya es esta manera de vestir la que utiliza más a menudo (cuando la ocasión lo requiere parece salido de una comuna hippie). El pliego de la camisa en el último botón me hace pensar que se acaba de sacar la corbata para estar más cómodo (no creo que haya llevado nunca) así que lo quiera ver bien vestido se le puede imaginar y quién no, pues no. El fondo no contribuye demasiado a sacar la imagen de personaje gris que transmite con la cara. Definitivamente, lo que me transmite este cartel es el de una persona que no tiene ningunas ganas de complicarse la vida en este pollo pero que lo han persuadido ya que nadie quería quemarse con historias condenadas al fracaso.

La manipulació fotogràfica - La imatge al servei de la política.

George Orwell a la novela 1984 explicava com el govern reescrivia la història deixant clar que els antics aliats sempre havien sigut enemics i a l'inrevés. La propaganda, sempre al servei dels polítics, podia fer estralls en la memòria del poble deixant clar que el que era no era i pobre del que digui que havia estat. Quants polítics s'han servit dels artesans del laboratori per a transformar la realitat a la seva mida? Tenim clars casos a la història com la desaparició sobtada de Jeshow del costat d'Stalin després de ser afusellat per discrepar amb el seu cap.
_______________________________________

 George Orwell en la novela 1984 contaba como el gobierno reescribía la historia dejando claro que los antiguos aliados siempre habían sido enemigos y viceversa. La propaganda, siempre al servicio de los políticos, podía hacer estragos en la memoria del pueblo dejando claro que lo que era no era y pobre del que diga que había sido. ¿Cuántos políticos se han servido de los artesanos del laboratorio para transformar la realidad a su medida? Tenemos claros casos a la historia como la desaparición repentina de Jeshow del lado de Stalin después de ser fusilado por discrepar con su jefe.

També tenim el cas de la desaparició de Goebbels (mestre de mestres en l'art de la propaganda) del costat de Hitler. Aquest cop no era per discrepàncies amb el cap si no que per no fer ombra al Fürer.
_______________________________________

También tenemos el caso de la desaparición de Goebbels (maestro de maestros en el arte de la propaganda) del lado de Hitler. Esta vez no era por discrepancias con el jefe sino que era para no hacer sombra al Fürer.

Molts casos s'han donat a la història de burda manipulació fotogràfica com el posar el president de Malaisia rebent una medalla de la reina d'Anglaterra quan això no era veritat o l'obrir els ulls de Franco quan estava amb Hitler tenint-los tancats. Després ja estan els muntatges sonats de fer passar un ànec embrutat pel petroli de l'Exxon Valdez com a víctima de Saddam Hussein. Podria parlar d'infinitat de casos però no acabaria mai. El que havia sigut un art de l'engany, actualment comença a agafar un aire de patetisme sense remei. Per exemple, a quí se li pot acudir que un diari de tirada nacional (ho diré, el diari esportiu As) pugui esborrar un defensa per a fer creure els lectors que un jugador del Barça estava en fora de joc?
__________________________________________

Muchos casos se han dado a la historia de burda manipulación fotográfica como el poner el presidente de Malasia recibiendo una medalla de la reina de Inglaterra cuando esto no era verdad o el abrir los ojos de Franco cuando estaba con Hitler teniéndolos cerrados . Después ya están los montajes sonados de hacer pasar un pato ensuciado por el petróleo del Exxon Valdez como víctima de Saddam Hussein. Podría hablar de infinidad de casos pero no acabaría nunca. Lo que había sido un arte del engaño, actualmente empieza a tomar un aire de patetismo sin remedio. Por ejemplo, a quién se le puede ocurrir que un diario de tirada nacional (lo diré, el diario deportivo As) pueda borrar un defensa para hacer creer a los lectores que un jugador del Barça estaba en fuera de juego?

Però, realment, el que m'ha dut a escriure aquests comentaris ha sigut un muntatge, un molt mal muntatge, simulant ser el cadàver de Bin Laden i la falsedat del qual, fins el moment d'escriure això, no ha estat desmentit pel govern americà. Hem arribat al límit (o pot ser degut a la cultura de la imatge) de necessitar de recolzar-se d'una imatge, encara que falsa, per a poder convèncer de que el que es diu és veritat.
________________________________________

Pero, realmente, lo que me ha llevado a escribir estos comentarios ha sido un montaje, un muy mal montaje, simulando ser el cadáver de Bin Laden y la falsedad de lo que, hasta el momento de escribir esto, no ha sido desmentido por el gobierno americano. Hemos llegado al límite (o puede ser debido a la cultura de la imagen) de necesitar apoyarse de una imagen, aunque falsa, para poder convencer de que lo que se dice es verdad.

Arribats a aquest punt es fa difícil poder dir si el que estàs veient amb els teus ulls és cert o no. Ja no ens hem de creure ningú. El pitjor problema és la gent que vulgui pensar que allò que els estan dient és veritat. Hi ha qui d'això en diu Fe, jo en dic necessitat de justificació dels propis actes difícils de justificar.
__________________________________________

Llegados a este punto se hace difícil poder decir si lo que estás viendo con tus ojos es cierto o no. Ya no hay que creer a nadie. El peor problema es la gente que quiera pensar que lo que les están diciendo es verdad. Hay quien de ello llama Fe, yo lo llamo necesidad de justificación de los propios actos difíciles de justificar.