Curs alternatiu de fotografia (6) - El paisatge bàsic

Bé, ara que ja teniu tots criteri fotogràfic i feu fotos com a xurros, vaig a introduir-vos en el paisatge. Primera cosa: si feu una foto ben maca d'un paisatge preciós, no us deixeu alabar, el mèrit no és vostre, és del paisatge; perdoneu però algú us ho havia de dir.
Dit això, us deixaré anar algunes consideracions sobe com encarar una foto de paisatge:

1.- La regla dels 2/3. No sé perquè li diuen regla, com si fos obligatori compliment. Bé, reconec que millora força la foto. Es tracta de dividir la fotografia en tres terços i situar l'horitzó en una de les separacions, sigui la superior o la inferior.
________________________________________

Bueno, ahora que ya tenéis todos criterio fotográfico y hacéis fotos como churros, voy a introduciros en el paisaje. Primera cosa: haciendo una foto bonita de un paisaje precioso, no os dejéis alabar, el mérito no es vuestro, es del paisaje: perdonad pero alguien os lo tenía que decir.
Dicho esto, os dejaré ir algunas consideraciones sobe cómo encarar una foto de paisaje:

1 .- La regla de los 2 / 3. No sé porque le dicen regla, como si fuera obligatorio cumplimiento. Bueno, reconozco que mejora bastante la foto. Se trata de dividir la fotografía en tres tercios y situar el horizonte en una de las separaciones, sea la superior o la inferior.

Igual en aquestes dues fotos no es nota massa la diferència però és bastant subtil. A la primera hi ha més cel que terra i a la segona són iguals. Mireu-les bé i digueu si us dóna el mateix o una de les dues us diu més.

 2.- La llum. Per norma general la llum de primera hora del dia i la del vespre són les millors per a fer fotografies. Per al paisatge, però, no és el mateix. Sovint es creen uns contrastos molt forts, els quals els nostres ulls no saben veure, que fan la fotografia força desagradable. Que surti bé? Hi ha el tema de les medicions puntuals, l'HDR i altres coses però això ja serà un altre tema més avançat.
_____________________________________

Igual en estas dos fotos no se nota demasiado la diferencia pero es bastante sutil. En la primera hay más cielo que tierra y en la segunda son iguales. Mirad bien y decid si os da lo mismo o una de las dos os dice más.
 
2 .- La luz. Por norma general la luz de primera hora del día y la de la tarde son las mejores para hacer fotografías. Pero para el paisaje no es lo mismo. A menudo se crean unos contrastes muy fuertes, los que nuestros ojos no saben ver y que hacen la fotografía bastante desagradable. Que salga bien? Está el tema de las mediciones puntuales, la HDR y otras cosas pero eso ya será otro tema más avanzado.

3.- La profunditat. De vegades cal inserir un primer pla per a crear una sensació de llunyania ja que, si no, quedaria una imatge bastant plana. Generalment convé fer les fotos amb gran angular (allunyar la imatge, per a entendre'ns) encara que, si es volen aconseguir efectes com els de la segona foto el millor és um bon teleobjectiu (apropar tan com es pugui). De la qüestió de les perspectives, de si és millor acostar-se un o allunyar-se i fer servir el tele en parlarem més endavant.
________________________________________

3 .- La profundidad. A veces hay que insertar un primer plano para crear una sensación de lejanía ya que, si no, quedaría una imagen bastante plana. Generalmente conviene hacer las fotos con gran angular (alejar la imagen, para entendernos) aunque, si se quieren conseguir efectos como los de la segunda foto lo mejor es um buen teleobjetivo (acercar tanto como se pueda). De la cuestión de las perspectivas, de si es mejor acercarse uno o alejarse y usar el tele hablaremos más adelante.
 

Bé, això només han sigut unes primeres idees per a començar a fer paisatges amb una mica de criteri. Doncs això, cal que feu moltes proves i les compareu amb els del National Geographic. Intenteu pensar què han fet ells de diferent per a que els quedi millor que les vostres (no em creuré la resposta "jo les faig igual") i, si trobeu la resposta, intenteu imitar-los. Sobretot, no us frustreu, mai arribareu a igualar-los però l'exercici farà que us surtin uns paisatges millors que els d'aquella companya de feina que tant odieu.
_______________________________________


Bueno, eso sólo han sido unas primeras ideas para empezar a hacer paisajes con un poco de criterio. Pues eso, hay que hacer muchas pruebas y las comparáis con los del National Geographic. Intentad pensar qué han hecho ellos de diferente para que les quede mejor que las vuestras (no me creeré la respuesta "yo las hago igual") y, si encontráis la respuesta, intentad imitarlos. Sobre todo, no os frustréis, nunca llegaréis a igualarlos pero el ejercicio hará que os salgan unos paisajes mejores que los de aquella compañera de trabajo que tanto odiais.

Una altra feta amb el mòbil

Aquesta tarda anava passejant i he vist aquesta imatge. M'ha agradat i l'he feta amb el mòbil. No és gran cosa però la llum li dona un toc interessant.
Per cert, després de rebre un parell de calbots per posar una versió d'una altra foto del mòbil, poso l'original, també. A mi em semblava que el blanc i negre li donava un toc més curiós a aquella contaminació (què interessant, no?) però hi ha a qui li agrada més l'original en color.
_____________________________________________

Esta tarde iba paseando y he visto esta imagen. Me ha gustado y la he hecho con el móvil. No es gran cosa pero la luz le da un toque interesante.
Por cierto, tras recibir un par de coscorrones para poner una versión de otra foto del móvil, pongo el original, también. A mí me parecía que el blanco y negro le daba un toque más curioso a esa contaminación (que interesante, no?) pero hay a quien le gusta más la original en color.

 

Una reflexió sobre els anuncis divertits

Una de les raons per les quals convé aprendre a veure més enllà de la imatge és per a ser crític. Quan un veu un disseny no es pot quedar amb el "és molt xul·lo" o "éstà molt ben fet"... sobretot cal mirar si compleix la finalitat amb la que va ser creat. Això val tant per un objecte, un cartell o, fins i tot, un formulari. Ha de ser funcional i fàcil d'entendre.
Bé, dic tot això per poder comentar una petita cosa sobre certs anuncis de TV. Darrerament s'han posat molt de moda uns anuncis, amb argument, que solen fer riure molt. Semblen curts patrocinats més que publicitat d'un producte. És fàcil veure'ls als festivals de publicitat. Jo també hi ric molt... la primera vegada, quan sorprèn. Les següents ja m'avorreix i, de fet, molts són tan recargolats que acabes no fixan-te amb el producte anunciant. És funcional aquest tipus de publicitat? A mi em sembla que no, qué és mol vistós però que no assoleix la finalitat amb la que han estat creats.... o sí? Dic sí, en cas de que el fet de la seva creació sigui tan sols com a aparador de l'empresa que crea l'anunci, no la marca anunciada. És clar, com es publicita una empresa de publicitat? Sovint als festivals on es reuneixen els millors anuncis del món. I, un anunci convencional té cabuda en qualsevol d'aquests festivals? Igual sí, però no vestiria. Per tant s'han de fer aquests anuncis que serveixen per a que tots riguem, els aplaudim i vegem la marca del seu creador en un racó. El que no sé és si el client es conscient d'aquest objectiu.
Això només és una teoria. Algú me la pot refusar?
_____________________________________

Una de las razones por las que conviene aprender a ver más allá de la imagen es para ser crítico. Cuando uno ve un diseño no se puede quedar con el "es muy chulo" o "está muy bien hecho" ... sobre todo hay que mirar si cumple la finalidad con la que fue creado. Esto vale tanto para un objeto, un cartel o, incluso, un formulario. Debe ser funcional y fácil de entender.
Bueno, digo todo esto para comentar una pequeña cosa sobre ciertos anuncios de TV. Últimamente se han puesto muy de moda unos anuncios, con argumento, que suelen hacer reír mucho. Parecen cortos patrocinados más que publicidad de un producto. Es fácil verlos en los festivales de publicidad. Yo también me río mucho ... la primera vez, cuando sorprende.Las siguientes ya me aburre y, de hecho, muchos son tan retorcidos que acabas no fijandote en el producto anunciante. Es funcional este tipo de publicidad? A mí me parece que no, qué es muy vistoso pero que no alcanza la finalidad con la que han sido creados .... o sí? Digo sí, en caso de que el hecho de su creación sea tan sólo como escaparate de la empresa que crea el anuncio, no la marca anunciada. Claro, como se publicita una empresa de publicidad? A menudo en los festivales donde se reúnen los mejores anuncios del mundo. Y, un anuncio convencional tiene cabida en cualquiera de estos festivales? Igual sí, pero no vestiría. Por lo tanto se deben hacer estos anuncios que sirven para que todos nos riamos, los aplaudimos y veamos la marca de su creador en un rincón. Lo que no sé es si el cliente es consciente de este objetivo.

Esto sólo es una teoría. Alguien me la puede rechazar?

Coca-Cola

Ara farem un petit incís en el tema fotogràfic i parlarem de disseny gràfic. Des de ben petit m'ha fascinat el logotip de la Coca-Cola. És diferent al de qualsevol refrigeri (excepte dels que l'han volgut imitar amb més o menys gràcia) i ara veureu el qué:
________________________________________

Ahora haremos un pequeño inciso en el tema fotográfico y hablaremos de diseño gráfico. Desde muy pequeño me ha fascinado el logotipo de la Coca-Cola. Es diferente al de cualquier refresco (excepto los que la han querido imitar con más o menos gracia) y ahora veréis el qué:

Quan t'encarreguen que dissenyis la marca d'una beguda refrescant, suposo que el més fàcil és pensar en una imatge que transmeti la idea de que aquest producte treu la set. Li posaràs unes bombolletes, un color que et transporti a un lloc ben refrescant, que veient l'etiqueta ja t'alleugi la set, etc. O sigui, que aquí tens el remei a la boca seca.
La Coca-Cola, en canvi, transmet tot el contrari: el vermell intens del fons i les lletres ondulants, quasi desfent-se de la calor, et dona molta més set de la que ja dus quan el veus. No sembla que aquesta sigui la solució a la set ja que transmet molta calor, una calor infernal que desfà, fins i tot, les lletres. Em sembla genial ja que el que provoca és la necessitat de beure alguna cosa ja, no pots esperar. Abans tenies set... ara ja és una urgència. I què puc prendre per a la set? M'ho està dient el cartell, evidentment Coca-Cola.
Està clar que, més que combatre la set, la crea.
______________________________________________

Cuando te encargan que diseñes la marca de una bebida refrescante, supongo que lo más fácil es pensar en una imagen que transmita la idea de que este producto saca la sed. Le pondrás unas burbujitas, un color que te transporte a un lugar bien refrescante, que viendo la etiqueta ya te alivie la sed, etc. O sea, que aquí tienes el remedio a la boca seca.

La Coca-Cola, en cambio, transmite todo lo contrario: el rojo intenso del fondo y las letras ondulantes, casi deshaciéndose del calor, te da mucha más sed de la que ya llevas cuando lo ves. No parece que ésta sea la solución a la sed ya que transmite mucho calor, un calor infernal que deshace, incluso, las letras. Me parece genial ya que lo que provoca es la necesidad de beber algo ya, no puedes esperar. Antes sediento ... ahora ya es una urgencia. ¿Y qué puedo tomar para la sed? Me está diciendo el cartel, evidentemente Coca-Cola.
Está claro que, más que combatir la sed, la crea.

Reflexió sobre la cuina d'autor

Ahir ens va deixar el gran mestre Santi Santamaria... dic gran mestre pel que diuen els experts (dels quals no hauria de dubtar) ja que mai no he pogut gaudir dels seus plats. És possible que parlar de cuina no tingui massa a veure amb la imatge però volia fer esment a la meva manera d'interpretar la cuina com una forma d'art. Millor dit, una forma d'art elitista.
Antigament les classes més poderoses tenien l'exclusivitat de l'accés a l'art. Els concerts de cambra eren privats i vedats a qui no fos com ells. La pintura, a part de la que penjava d'esglesies, quedava a resguard de col·leccions privades. Amb el temps (i coincidint amb la pujança de la burgesia) es van construir els grans treatres i els museus, llocs on la plebe ho tingué millor per a accedir a l'art. És en aquell moment que aquesta èlit va perdre aquella exclusivitat. Molt de temps ha passat i ara han trobat una manera d'accedir a un art, efímer, el qual estarà vedat per a qui no disposi de prous diners i és la cuina d'autor. No sé si és un art o, senzillament, li han atorgat aquesta categoria per a crear-li aquesta aura d'art elitista i no compartible amb la gent pobre.
No estic en contra d'aquest tipus de cuina (de fet, de tant en tant, puc gaudir de les seves imitacions econòmiques) però... no se'n parla massa?
____________________________________

Ayer nos dejó el gran maestro Santi Santamaria ... digo gran maestro por lo que dicen los expertos (de los que no debería dudar) ya que nunca he podido disfrutar de sus platos. Es posible que hablar de cocina no tenga demasiado que ver con la imagen pero quería hacer mención a mi manera de interpretar la cocina como una forma de arte. Mejor dicho, una forma de arte elitista.
Antiguamente las clases más poderosas tenían la exclusividad del acceso al arte. Los conciertos de cámara eran privados y vetados a quien no fuera como ellos. La pintura, a parte de la que colgaba de iglesias, quedaba encerrada en colecciones privadas.
Mucho tiempo ha pasado y ahora han encontrado una manera de acceder a un arte, efímero, el cual estará vetado para quien no disponga de suficiente dinero y es la cocina de autor. No sé si es un arte o, sencillamente, le han otorgado esta categoría para crearle esa aura de arte elitista y no compartible con la gente pobre.

No estoy en contra de este tipo de cocina (de hecho, de vez en cuando, puedo disfrutar de sus imitaciones económicas) pero ... no se habla demasiado?

Brassaï (1)

Ara em ve de gust posar aquí algunes de les fotos nocturnes de Brassaï (1899-1984). Ara no sabria dir si hi ha algú que hagi aprofitat tant els contrastos que ofereix la il·luminació urbana abans que aquest fotògraf hongarès però em semblen molt suggeridors. Amic de Picasso i Matisse entre d’altres capta fotogràficament els ambients sòrdids de Paris plasmant tots aquells sentiments de la mateixa manera que ho podrien haver fet els millors pintors bohemis de començament del segle XX. En altres entrades parlaré més de Brassaï.
____________________________________

Ahora me apetece poner aquí algunas de las fotos nocturnas de Brassaï (1899-1984). Ahora no sabría decir si hay alguien que haya aprovechado tanto los contrastes que ofrece la iluminación urbana antes de que este fotógrafo húngaro pero me parecen muy sugerentes. Amigo de Picasso y Matisse entre otros capta fotográficamente los ambientes sórdidos de París plasmando todos aquellos sentimientos de la misma manera que lo podrían haber hecho los mejores pintores bohemios de principios del siglo XX. En otras entradas hablaré más de Brassaï.

Roma 2010 - Piazza Navona

Aquesta la vaig fer a la Piazza Navona després d'una pluja molt forta. Em va fer gràcia la postura de l'estàtua mirant aquests núvols grisos que li donen un gran dramatisme. Després amb el Photoshop vaig donar-li vermells per a augmentar el contrast dels núvols.
_______________________________________

Esta la hice en la Piazza Navona después de una lluvia muy fuerte. Me hizo gracia la postura de la estatua mirando estas nubes grises que le dan un gran dramatismo. Luego con el Photoshop le di rojos para aumentar el contraste de las nubes.

Curs alternatiu de fotografia (5) - Formes suggerents: els arbres

 

 Ara que ja hem après a veure la fotografia mentre passegem, voldria fer esment a uns objectes / subjectes als quals sovint els prestem molt poca atenció: són els arbres. Aquests fabricants d'oxigen ens ofereixen una infinitat de possibilitats a l'hora de fer bones fotos.  Donant-li la volta a la dita, podem dir que el bosc no ens deixa veure els arbres... i aquests són uns éssers apassionats si ens quedem a mirar amb atenció les formes que surgeixen de les seves branques. Si us fixeu aquí aprofito des de la silueta que ens poden oferir a diferentes hores del dia, només una part de les branques, branques enmig de la boira o, fins i tot, l'ombra de l'arbre. Mireu-les (i després digueu-me que les heu admirat encara que sigui mentida) i feu les vostres proves (els que visqueu al desert intenteu-ho amb els cactus).

______________________________________

Ahora que ya hemos aprendido a ver la fotografía mientras paseamos, quisiera hacer mención a unos objetos / sujetos a los que a menudo los prestamos muy poca atención: son los árboles. Estos fabricantes de oxígeno nos ofrecen un sinfín de posibilidades a la hora de hacer buenas fotos. Dándole la vuelta a la dicha, podemos decir que el bosque no nos deja ver los árboles ... y estos son unos seres apasionantes si nos quedamos a mirar con atención las formas que surgen de sus ramas. Si os fijáis aquí aprovecho desde la silueta que nos pueden ofrecer a diferentes horas del día, sólo una parte de las ramas, ramas en medio de la niebla o, incluso, la sombra del árbol. Miradlas (y luego decidme que las habés admirado aunque sea mentira) y hagan sus pruebas (los que viváis en el desierto, probad con los cactus).

World Press Photo 2011

Bé, ha sortit la guanyadora del 2011 i, la veritat, remeto la meva opinió al que vaig escriure al parlar de la de 2009. No crec que la fotografia de Jodi Bibier on mostra (un altre cop) una dona afgana mutilada, aporti res de nou.
____________________________________

Bueno, ha salido la ganadora del 2011 y, la verdad, remito a mi opinión lo que escribí al hablar de la de 2009. No creo que la fotografía de Jodi Bibi donde muestra (otra vez) una mujer afgana mutilada, aporte nada nuevo.

I si no, mireu la de 2009
________________________________________

Y si no, mirad la de 2009