Norman Rockwell (2) - La imatge al servei de la política

No he pogut resistir-me a comentar un parell d'imatges de les que vaig penjar ahir de l'il·lustrador Norman Rockwell. A part de retratar amb gran fidelitat l'Amèrica tradicional (de la que ell n'era només un observador ja que va néixer Nova York) també va saber copsar els canvis que s'estaven produïnt en matèria d'integració racial, tant a mode de reivindicació com de denúncia. Evidentment no va ser aliè a tots els moviments que es produïren a finals dels 50 i començaments dels 60 en la qüestió dels avenços en drets civils.
____________________________________

No he podido resistirme a comentar un par de imágenes de las que colgué ayer del ilustrador Norman Rockwell. Aparte de retratar con gran fidelidad la América tradicional (de la que él era sólo un observador ya que nació Nueva York) también supo captar los cambios que se estaban produciendo en materia de integración racial, tanto en modo de reivindicación como de denuncia. Evidentemente no fue ajeno a todos los movimientos que se produjeron a finales de los 50 y comienzos de los 60 en la cuestión de los avances en derechos civiles.

El fet de que una família negra s'instal·lés en un barri benestant va ser una novetat xocant en molts àmbits de la societat. Aquesta imatge està composta de molts petits detalls. El primer, és la curiositat amb la que els nens blancs es miren als negres, com si no n'haguessin vist mai. Un altre detall, que a mi em sembla curiós, és que els nens blancs ténen un gos negre i els nens negres en tenen un de blanc, la qual cosa els importa ben poc. Cal fixar-se, i no em sembla un detall gratuït, amb l'home que surt del camió; és negre també. És possible que ara això es vegi normal allà (aquí tampoc ho és massa encara però tot arribarà) però a començaments dels 60, repeteixo, allò va ser xocant.

_____________________________________

El hecho de que una familia negra se instalara en un barrio acomodado fue una novedad chocante en muchos ámbitos de la sociedad. Esta imagen está compuesta de muchos pequeños detalles. El primero, es la curiosidad con la que los niños blancos se miran a los negros, como si no  hubieran visto nunca un negro. Otro detalle, que a mí me parece curioso, es que los niños blancos tienen un perro negro y los niños negros tienen uno blanco, cosa que les importa bien poco. Hay que fijarse, y no me parece un detalle gratuito, con el hombre que sale del camión, es negro también. Es posible que ahora esto se vea normal allí (aquí tampoco lo es demasiado todavía pero todo llegará) pero a principios de los 60, repito, aquello fue chocante.

Aquesta és ben trista. La nena és escortada pels policies (es pot llegir clarament a la banda groga "US Marshall" del que es dedueix que són del sud) per a que pugui entrar a l'escola a la qual, des de feia ben poc, podien barrejar-se blancs i negres. Petits detalls: el tòmaquet esclafat contra la paret, cosa que demostra la violència amb la que es mostraven els intransigents i el pas ferm i digne que du la nena que, per la posició a la que està, sembla que vagi més ràpid que els seus escortes. Per cert que als escortes no se'ls veu la cara; no importa, qui té tot el protagonisme és la nena i ells, per dir-ho d'una manera, són només un accident a la seva vida.

________________________________________

Esta es bien triste. La niña es escoltada por policías (se puede leer claramente en la banda amarilla "US Marshall" de lo que se deduce que son del sur) para que pueda entrar en la escuela a la que, desde hacía poco, podían mezclarse se blancos y negros. Pequeños detalles: el tomate aplastado contra la pared, lo que demuestra la violencia con la que se mostraban los intransigentes y el paso firme y digno que lleva la niña que, por la posición en la que está, parece que vaya más rápido que sus escoltas. Por cierto que a los escoltas no se les ve la cara; no importa, quien tiene todo el protagonismo es la niña y ellos, por decirlo de una manera, son sólo un accidente en su vida.

Norman Rockwell (1894-1978)

Malgrat no hagi inventat cap estil ni sigui trencador ni rebel, que hagi estat sempre al costat del sistema, a sou de la propaganda nord-americana i de grans multinacionals (Coca-cola, McDonalds, etc), Norman Rockwell és un dels meus il·lustradors preferits. Va treballar a la revista Saturday Evening Post des de 1916 a 1963 creant innombrables cobertes algunes de les quals formen part de la història de la il·lustració.
I què és el que el fa diferent d'altres? L'expressivitat. Aquesta expressivitat, de la qual en faig un cavall de batalla, la du fins al límit en què es pot portar. Imatges que es comenten soles. Fixant-se un en els petits detalls ells sols ens expliquen una història. M'estalviaré de comentar-les ja que, entenent el seu context històric, són molt fàcils de comprendre. Tampoc es pot dir massa cosa més de Rockwell. Igual en alguna entrada posterior comenti alguna imatge, però de moment cal que gaudiu de les que us poso aquí.
________________________________________

A pesar de que no haya inventado ningún estilo ni sea rompedor ni rebelde, que haya estado siempre al lado del sistema, a sueldo de la propaganda estadounidense y de grandes multinacionales (Coca-Cola, McDonalds, etc), Norman Rockwell es uno de mis illustradores favoritos. Trabajó en la revista Saturday Evening Post desde 1916 a 1963 creando innumerables cubiertas algunas de las cuales forman parte de la historia de la ilustración.

Y qué es lo que lo hace diferente de otros? La expresividad. Esta expresividad, de la cual hago un caballo de batalla, la lleva hasta el límite en que se puede llevar. Imágenes que se comentan solas. Fijándose uno en los pequeños detalles ellos sólo nos cuentan una historia. Me ahorraré de comentarlas ya que, entendiendo su contexto histórico, son muy fáciles de comprender. Tampoco se puede decir demasiado que más de Rockwell. Igual en alguna entrada posterior comente alguna imagen, pero de momento disfrutad de las que os pongo aquí.

Una reflexió que cal tenir en compte

La fotografia és, abans que res, una manera de mirar. No és la mateixa mirada (Susan Sontag, 1933 - 2004)
__________________________________________

La fotografía es, antes que nada, una manera de mirar. No es la mirada misma (Susan Sontag, 1933 - 2004)

Noia boxejadora - Tomasz Gudzowaty

Tomasz Gudzowaty (1971) és un fotògraf polonès especialitzat en esports minoritaris i exòtics. Veig la seva extensa obra la molt expressiva i plena de contrastos, potser en alguns casos massa però fuig sempre de l'efectisme fàcil que és una cosa digna de ser agraïda.
M'agradaria comentar alguns punts d'aquesta foto ja que em sembla molt interessant. Està molt contrastada, tirant a força dura. Quasi tota ella és ben fosca però hi ha dos punts que destaquen per sobre d'aquest negre i és la mirada i els punys. Si ara pintéssim de negre tota la fotografia i deixéssim en blanc aquests punts tindriem una imatge igual d'expressiva. La suau il·liminació del darrera és només una excusa per a perfilar la figura.
________________________________________

Tomasz Gudzowaty (1971) es un fotógrafo polaco especializado en deportes minoritarios y exóticos. Veo su extensa obra la muy expresiva y llena de contrastes, quizás en algunos casos demasiado pero huye siempre del efectismo fácil que es algo digno de ser agradecido.

Me gustaría comentar algunos puntos de esta foto ya que me parece muy interesante. Está muy contrastada, tirando a bastante dura. Casi toda ella es bien oscura pero hay dos puntos que destacan por encima de este negro y es la mirada y los puños. Si ahora pintásemos de negro toda la fotografía y dejáramos en blanco estos puntos tendríamos una imagen igual de expresiva. La suave iluminación de atrás es sólo una excusa para perfilar la figura.

Festival Internacional de Música de Cantonigròs 2010

Aquesta és d'un grup crec recordar que ucraïnès. Els moviments eren tan ràpids que se'l feia difícil seguir. La meva idea era crear una imatge amb el màxim de moviment possible. No sabia quina era la part del cos que quedaria "estàtica". Finalment van ser els genolls. Si no hagués estat així, seria una foto moguda com tantes hi ha i que acaben esborrant-se.
_______________________________________

Esta es de un grupo creo recordar que ucraniano. Los movimientos eran tan rápidos que se le hacía difícil de seguir. Mi idea era crear una imagen con el máximo de movimiento posible. No sabía cuál era la parte del cuerpo que quedaría "estática". Finalmente fueron las rodillas. Si no hubiera sido así, sería una foto movida como tantas hay y que acaban borrándose.

L'"estigmatisme" de El Greco

Quan a un artista li encarreguen una obra, el primer que fa (o hauria de fer) és preguntar on anirà col·locada i quin tipus de llum rebrà. A partir d'aquí jugarà amb les tonalitats i les proporcions per tal de que, des de la ubucació de l'observador aquesta obra es vegi de la millor de les maneres. Possiblement Rembrandt fou dels que millor va saber interpretar les disposicions dels seus quadres. Vist això, jo sempre he cregut que El Greco també va jugar amb això però d'una altra manera. Fa molts anys que vaig buscant referències d'algú que pensi com jo però no en trobo; de vegades penso que, si tothom diu el contrari... és que el món està equivocat. O no, no ho sé. La meva teoria la vaig confirmar fent el més absolut dels ridículs, estirant-me a terra davant d'un quadre de El Greco a San Lorenzo del Escorial; el vaig veure perfecte. Semblava que estés fet per a ser vist des d'aquella posició.
He volgut fer unes proves infogràfiques per a intentar-vos convèncer de la meva teoria (o de que estic com una cabra). El resultat és molt diferent al que seria veure el quadre real des d'una posició inferior, però he intentat simular-ho el millor possible.
__________________________________________

Cuando a un artista le encargan una obra, lo primero que hace (o debería hacer) es preguntar dónde irá colocada y qué tipo de luz recibirá. A partir de aquí jugará con las tonalidades y las proporciones para que, desde la ubucació del observador esta obra se vea de la mejor de las maneras. Posiblemente Rembrandt fue de los que mejor supo interpretar las disposiciones de sus cuadros. Visto esto, yo siempre he creído que El Greco también jugó con esto pero de otra manera. Hace muchos años que voy buscando referencias de alguien que piense como yo pero no encuentro, a veces pienso que, si todo el mundo dice lo contrario ... es que el mundo está equivocado. O no, no lo sé. Mi teoría la confirmé haciendo el más absoluto de los ridículos, estirándome en el suelo ante un cuadro de El Greco en San Lorenzo del Escorial; lo vi perfecto. Parecía que estuviera hecho para ser visto desde esa posición.
He querido hacer unas pruebas infográficas para intentaros convencer de mi teoría (o de que estoy como una cabra). El resultado es muy diferente a lo que sería ver el cuadro real desde una posición inferior, pero he intentado simularlo lo mejor posible.

Aquí tenim "El entierro del Conde Orgaz". Així en petit no es veu massa la diferència, però si s'amplia, es pot veure que a la segona imatge les proporcions semblen més correctes. El que he fet, ha estat donar-li una lleugera perspectiva inferior que ha equilibrat els personatges.
____________________________________________

Aquí tenemos "El entierro del Conde Orgaz". Así en pequeño no se ve demasiado la diferencia, pero si se amplía, se puede ver que en la segunda imagen las proporciones parecen más correctas. Lo que he hecho, ha sido darle una ligera perspectiva inferior que ha equilibrado los personajes.

A aquesta l'he exagerada una mica més. A part de donar-li un color més groguenc (ja que potser va ser feta per a ser vista a la llum d'espelmes) l'hi he donat força més perspectiva. Amb això he creat una figura de Jesucrist molt més espectacular, com si mirés l'horitzó amb aire d'esperança mentre l'observador el contempla admirat des de els seus peus. Aquesta impressió no és la que em fa la primera imatge i és el que en fa pensar que va ser creada per a ser vista des d'un punt inferior i causar aquest efecte.
_____________________________________________

A esta la he exagerado un poco más. Aparte de darle un color más amarillento (ya que es posible que fuera hecha para ser vista a la luz de velas) le he dado bastante más perspectiva. Con ello he creado una figura de Jesucristo mucho más espectacular, como si mirara el horizonte con aire de esperanza mientras el observador lo contempla admirado desde sus pies. Esta impresión no es la que me hace la primera imagen y es lo que hace pensar que fue creada para ser vista desde un punto inferior y causar este efecto.

A aquesta també li he donat una lleugera perspectiva, no massa, i la diferència és notable. Bé tot això fa que pensi que la història de l'estigmatisme de El Greco sembla una mentida per a justificar el col·locar els seus quadres d'una manera ben diferenta a la qual es van concebre. De fet, si veiés les figures deformades, veuria els seus quadres encara més deformats, no? El que no pot ser és que vegi els seus quadres i la realitat de la mateixa manera. 
_____________________________________________


A esta también le he dado una ligera perspectiva, no demasiada, y la diferencia es notable. Bueno todo esto hace que piense que la historia del estigmatismo de El Greco parece una mentira para justificar el colocar sus cuadros de una manera muy distinta a la que se concibieron. De hecho, si viera las figuras deformadas, vería sus cuadros aún más deformados, no? Lo que no puede ser es que vea sus cuadros y la realidad de la misma manera.