Roses 2007

Fer una cervesa a una terrassa després d'una bona tempesta té el seu encant. El cel encara ennuvolat i els reflexos de l'aigua donen un efecte molt curiós després de saturar els colors de la fotografia.
______________________________________

Hacer una cerveza en una terraza después de una buena tormenta tiene su encanto. El cielo todavía nublado y los reflejos del agua dan un efecto muy curioso después de saturar los colores de la fotografía

Terrassa 2005

Leni Riefenstahl (1902-2003) - La imatge al servei de la política

Recordo el dia que va sortir la notícia de la mort de la Leni Riefnestahl. Aleshores pensava que havíem madurat política i històricament... res més lluny de la realitat. Leni Riefnestahl era nazi, sí. Però també ho eren Von Karajan i Richard Strauss i la història no els ha demanat mai un carnet d'afinitat política. Què fa diferent Leni Riefnestahl dels altres? Sense entrar en valoracions polítiques, és possiblement la millor propagandista gràfica de la història. Parlant del dia de la seva mort, només vaig llegir retrets... retrets per estar al lloc equivocat de la història, al país equivocat i haver ajudat amb el seu art el govern equivocat. Ni tan sols les feministes radicals, tan predisposades a lloar i magnificar qualsevol conquesta feta per una dona i més les que han sobresortit en èpoques i societats poc propenses al triomf femení, van sortir a defensar, ni que fos, la seva tècnica ni el seu art. Bé, aquí m'agradaria parlar del que jo crec que és la gran obra mestra de la propaganda. El triomf de la voluntat (Triumph des Willens) el qual és un reportatge del "6è dia del Partit" celebrat a Nüremberg l'any 1934.
____________________________________________


Recuerdo el día que salió la noticia de la muerte de la Leni Riefnestahl. Entonces pensaba que habíamos madurado política e históricamente ... nada más lejos de la realidad. Leni Riefnestahl era nazi, sí. Pero también lo eran Von Karajan y Richard Strauss y la historia no les ha pedido nunca un carné de afinidad política. ¿Qué hace diferente Leni Riefnestahl de los demás? Sin entrar en valoraciones políticas, es posiblemente la mejor propagandista gráfica de la historia. Hablando del día de su muerte, sólo leí reproches ... juicios por estar en el lugar equivocado de la historia, el país equivocado y haber ayudado con su arte el gobierno equivocado. Ni siquiera las feministas radicales, tan predispuestas a alabar y magnificar cualquier conquista hecha por una mujer y más las que han sobresalido en épocas y sociedades poco propensas al triunfo femenino, salieron a defender, ni que fuera, su técnica ni su arte. Bueno, aquí me gustaría hablar de lo que yo creo que es la gran obra maestra de la propaganda. El triunfo de la voluntad (Triumph des Willens) el cual es un reportaje del "6 º día del Partido" celebrado en Nüremberg en 1934.

Ja l'inici és molt important. Fuig de la política i mostra l'avió de Hitler com sobrevola els núvols (magnificats i omnipresents durant tota la pel·lícula) i els penetra veient unes imatges espectaculars de Nüremberg. La primera sensació és ja la d'orgull per pertànyer a aquell lloc. Es tractava de crear, abans de començar, un sentiment patriòtic. Després tenim l'arribada.
________________________________________


Ya el inicio es muy importante. Huye de la política y muestra el avión de Hitler como sobrevuela las nubes (magnificados y omnipresentes durante toda la película) y los penetra viendo unas imágenes espectaculares de Nüremberg. La primera sensación es ya la de orgullo por pertenecer a ese lugar. Se trataba de crear, antes de empezar, un sentimiento patriótico. Después tenemos la llegada.

Un bany de masses. Tot el poble al voltant d'un sol home. Aquest es mostra seriós però proper. En algunes escenes, fins i tot, sembla saltarse el protocol per a acostar-se a la gent. Pot ser que sigui el dia més important a la vida d'aquesta gent. Mica a mica va mostrant els pilars de la societat alemanya: les joventuts del partit, treballant alegres, mostrant-se solidaris en tot moment, responsables però que, de tant en tant, juguen ja que són nens encara; les dones amb els vestits típics, oferint la seva collita igual que es feia en temps del feudalisme, on el Senyor era com un pare per a ells; les milícies excavadores, el més baix de l'escalafó però que Hitler promet que tothom que vulgui estar en algun grup primer ha de passar per aquest cos.
____________________________________________

Un baño de masas. Todo el pueblo alrededor de un solo hombre. Este se muestra serio pero cercano. En algunas escenas, incluso, parece saltarse el protocolo para acercarse a la gente. Puede que sea el día más importante en la vida de esta gente. Poco a poco va mostrando los pilares de la sociedad alemana: las juventudes del partido, trabajando alegres, mostrándose solidarios en todo momento, responsables pero que, de vez en cuando, juegan ya que son niños todavía, las mujeres con los trajes típicos , ofreciendo su cosecha al igual que se hacía en tiempos del feudalismo, donde el Señor era como un padre para ellos, las milicias excavadoras, el más bajo del escalafón pero que Hitler promete que todo el que quiera estar en algún grupo primero de pasar por este cuerpo.

Un cop refermat el sentiment d'unió de tots els alemanys, venen els discursos. Un per un, els alts comanaments llencen proclames sobre temes relacionats amb les seves parcel·les, però remarcant la importància d'un pensament únic per avançar tots en la bona direcció per tal de fer un país gran. Com he dit, la gent està entregada. Quan un veu aquestes imatges se sent partícep d'aquest sentiment popular i pensa que, si estés allà en aquest moment (i sense saber el que sabem ara) un cauria igual que va caure tot el poble alemany. Després dels discursos, desfilades i més desfilades, una demostració de força per assenyalar que el poble no està sol en la seva lluita. 
__________________________________________


Una vez afianzado el sentimiento de unión de todos los alemanes, vienen los discursos. Uno por uno, los altos mandos lanzan proclamas sobre temas relacionados con sus parcelas, pero remarcando la importancia de un pensamiento único para avanzar todos en la buena dirección para hacer un país grande. Como he dicho, la gente está entregada. Cuando uno ve estas imágenes se siente partícipe de este sentimiento popular y piensa que, si estuviera allí en ese momento (y sin saber lo que sabemos ahora) uno caería igual que cayó todo el pueblo alemán. Tras los discursos, desfiles y más desfiles, una demostración de fuerza para señalar que el pueblo no está solo en su lucha.

L'apoteosi és la desfilada nocturna de torxes i banderes. És impressionant. Al final, focs d'artifici i el tancament de l'acte amb discursos més vehements que els anteriors. Aquí és on Hitler deixa anar tot el seu repertori de gesticulacions teatrals.

És tot una successió de fotogrames tècnicament perfectes els quals, passants un rere l'altre, en podriem fer mil·lers de fotografies genials. Un moviment de càmera calculat i la sincronitzacio perfecte de la música amb la imatge donant-li en cada moment el sentiment adequat sumat a un aparell de propaganda perfectament portat per Goebbels, un fons dissenyat per Speer i el magnetisme (incomprensible actualment) de Hitler fa que aquest hagi de ser l'obra referent de qualsevol que vulgui estudiar els mitjans propagandístics.
___________________________________________


La apoteosis es el desfile nocturno de antorchas y banderas. Es impresionante. Al final, fuegos artificiales y el cierre del acto con discursos más vehementes que los anteriores. Aquí es donde Hitler suelta todo su repertorio de gestos teatrales.

Es todo una sucesión de fotogramas técnicamente perfectos que, pasados ​​uno tras otro,  podríamos hacer miles de fotografías geniales. Un movimiento de cámara calculado y la sincronización perfecta de la música con la imagen dándole en cada momento el sentimiento adecuado sumado a un aparato de propaganda perfectamente llevado por Goebbels, un fondo diseñado por Speer y el magnetismo (incomprensible actualmente) de Hitler hace que este deba ser la obra referente de cualquiera que quiera estudiar los medios propagandísticos.

Londres 2011

Pot ser que no sigui meravellosa, però em fa gràcia, sobretot si un es fixa amb el que està fotografiant.
________________________________________

Puede que no sea maravillosa, pero me hace gracia, sobre todo si uno se fija con lo que está fotografiando.

Londres 2011

Aquesta la vaig fer davant del Millenium Bridge (o com es digui). La vaig trobar suggerent.
_____________________________________

Ésta la hice delante del Millenium Bridge (o como se llame). La encontré sugerente

Jack Kerouac i la generació beat

El cert és que volia parlar una mica de l'exposició de les fotos fetes pel poeta Allen Ginsberg al National Theatre de Londres anomenada "Angelheaded Hipsters" exposades del 24 de gener al 2 d'abril de 2011. Totes eren imatges dels seus amics i autoretrats. Tampoc és que la majoria em cridés l'atenció però en va haver una que sí, una de les moltes fetes a l'escriptot Jack Kerouac.
____________________________________

Lo cierto es que quería hablar un poco de la exposición de las fotos tomadas por el poeta Allen Ginsberg en el National Theatre de Londres llamada "Angelheaded hipsters" expuestas del 24 de enero al 2 de abril de 2011. Todas eran imágenes de sus amigos y autorretratos. Tampoco es que la mayoría me llamara la atención pero en hubo una que sí, una de las muchas realizadas en el escriptot Jack Kerouac.

En aquell moment jo coneixía el nom de Kerouac però no sabia quí hi havia dins. Aquesta foto em va fer interessar pel personatge. Quí es aquest que sembla que es posi a cantar òpera enmig de Nova York sense cap mena de complexos? Doncs m'he posat a investigar una mica i he anat trobant una série de coses que m'ha anat interessant més que les pròpies fotos de Ginsberg: Jack Kerouac i la generació beat.

____________________________________

En ese momento yo conocía el nombre de Kerouac pero no sabía quién había dentro. Esta foto me hizo interesarme por el personaje. ¿Quién es este que parece que se ponga a cantar ópera en medio de Nueva York sin complejos? Pues me he puesto a investigar un poco y he encontrado una serie de cosas que me ha ido interesando más que las propias fotos de Ginsberg: Jack Kerouac y la generación beat.

Ara no cal aprofundir en la biografia de Kerouac però només apuntar que va morir als 47 anys d'una cirrosi hepàtica a causa de l'alcohol. És possible que avui en dia no cridi massa l'atenció un persontatge com ell, però als anys 40 sí era diferent. De fet, als seus llibres de viatges, entre ells "on the road" (el qual crec que m'animaré a llegir en algun moment) marquen una mica l'estil de les "road movies". Kerouac, Burroughs, Ginsberg, etc van voler trencar amb tots els valors morals establerts fins aquella època, ferits de mort per la consecució de dues guerres mundials. Una narrativa lliure, sense etiquetes, poesia en prosa però, segons paraules de Kerouac, amb la poesia a cada paraula. Va ser una generació a la recerca d'ideals, no se sap quins però el que calia era trencar, partir de zero i crear llenguatges nous, maneres noves de viure, una clara translació dels ideals del jazz a la literatura i la pròpia vida. Aquesta recerca, però, els dugué a l'autodestrucció ja que es recolzaven sistemàticament en les drogues i l'alcohol. Va ser el punt de partida del moviment hippie. És possible que avenços socials que ara els veiem molt normals fossin iniciats per aquest moviment.

Volia acabar parlant de Kerouac. Si en faig esment aquí és per valorar la idea de l'espontanietat. Que no cal fer les coses segons una o una altra manera establerta si per comunicar el que vols ho pots fer d'una forma completament diferent. Aquesta idea del "i per què no?" que sempre m'ha captivat com a pensament alternatiu, Kerouac ho du fins al límit conegut al seu temps.

_____________________________________

Ahora no hay que profundizar en la biografía de Kerouac pero sólo apuntar que murió a los 47 años de una cirrosis hepática a causa del alcohol. Es posible que hoy en día no llame demasiado la atención un persontatge como él, pero en los años 40 sí era diferente. De hecho, en sus libros de viajes, entre ellos "on the road" (el cual creo que me animaré a leer en algún momento) marcan un poco el estilo de las "road movies". Kerouac, Burroughs, Ginsberg, etc quisieron romper con todos los valores morales establecidos hasta entonces, heridos de muerte por la consecución de dos guerras mundiales. Una narrativa libre, sin etiquetas, poesía en prosa pero, según palabras de Kerouac, con la poesía en cada palabra. Fue una generación en busca de ideales, no se sabe qué pero lo que necesitaba era romper, partir de cero y crear lenguajes nuevos, formas nuevas de vivir, una clara traslación de los ideales del jazz en la literatura y la propia vida. Esta investigación, sin embargo, los llevó a la autodestrucción ya que se apoyaban sistemáticamente en las drogas y el alcohol. Fue el punto de partida del movimiento hippie. Es posible que avances sociales que ahora los vemos muy normales fueran iniciados por este movimiento.

Quería acabar hablando de Kerouac. Si hago mención aquí es para valorar la idea de la espontaneidad. Que no hay que hacer las cosas según una u otra manera establecida si para comunicar lo que quieres lo puedes hacer de una forma completamente diferente. Esta idea del "y por qué no?" que siempre me ha cautivado como pensamiento alternativo, Kerouac lo lleva hasta el límite conocido en su tiempo.